Després de l'aturada biològica que hem aprofitat per visitar Santoña i comprovar l'estat de la colònia d'anxoves del Cantàbric, començem la cinquena temporada amb forces renovades i amb l'agenda plena de les millors propostes artístiques de la comarca. La primera és de l’Stefano Puddu Crespellani, creatiu multidisciplinar que ens proposa veure el vent.
Ja saps què és, el vent. Ho saps per l’experiència de la pell i de l’oïda, no de l’ull. La vista només en copsa els efectes. Vent és aire en moviment: una presència invisible, fenomen concret però a la ratlla de l’abstracte.
Com es pot representar allò que es mou i que no es veu? Escac doble: perquè una obra és tot el contrari d’això: visible i immòbil.
L’enigma té fàcil solució: la representació, igual que la música, demana un intèrpret. Sempre. Percebre és una acció. L’obra és una partitura per a l’activitat sensible, i demana una execució. No hi ha més moviment, en art, que el que sàpiga recrear un mateix, ment endins.
En aquest cas, no hi ha diferència entre el concepte i el percepte. El vent només el pots percebre si el pots concebre. És moviment interior, alè del propi pensament. Una clau que et porta a descobrir, de nou, el que ja saps: el so de l’aire que passa, la carícia damunt la pell, el miracle de la pol·linització, que fecunda tot el que té flor i arrel, encara que siguin idees. Potser les teves i les meves, en comunicació. Vent endins.
Espai Garum 49
Vent endins
de l'Stefano Puddu Crespellani
Inauguració diumenge 4 de setembre a les 12h
Exposició fins el 30 de setembre de 2011
Stefano Puddu Crespellani.Nascut a Sardenya (1961), estudia ceràmica a la Toscana (1979-1981) i comença a practicar, de forma autodidacta, el col·lage. El 1982 i el 1984 fa les primeres personals, a Cagliari i participa en el debat artístic de la seva ciutat, des de les pàgines de “Thèlema”, una revista local d’avantguarda. La implicació en els moviments polítics dels anys 80 li desvia de la creació: treballa com a animador sòciocultural i estudia pedagogia. A finals de 1989 es trasllada a Catalunya amb una beca Erasmus. En 1992 exposa a Centelles i en 1993 a la Garriga (“Un projecte aleatori”). Segueixen anys de silenci creatiu i dedicació a l’activitat professional de dissenyador, fins que el 2005 repren el col·lage, participant en alguna col·lectiva (TransArt, a la Rectoria de Sant Pere, des de 2006 i fins a 2010), i amb una personal a Cagliari, el 2007 (“Munificenze del naufragio”). Entre 2008 i 2010 participa en diferents experiències col·lectives, com “Re-canvi” (presentada a Centelles, a la sala Sindreu de l’Ametlla i a la Rectoria) i “Bosc de mots” (Sala municipal d’art de la Garriga, 2010). El maig de 2011 exposa un recull antològic (“Ritrovarsi a pezzi”), al Castello di San Michele de Cagliari.
